L'agonia de la dansa més bella.

LA SARDANA

  L’agonia de la dansa més bella

Som a la plaça major de qualsevol poble de Catalunya. És diumenge, cap al migdia, i fa un dia agradable, amb un cel net de núvols i amb bona temperatura. La cobla ja és al seu lloc, ben col·locada damunt d’un taulat, i el flabiolaire, després d’avisar els seus companys amb uns cops de tamborí perquè facin atenció, arrenca amb l’introit que inicia la primera sardana de la ballada. Passades les primeres tirades, que serveixen als balladors per comptar els compassos i repartir la sardana, és a dir, establir els moviments que s’hauran de fer per tal d’acabar de ballar alhora que acaba la música, es comencen a formar les primeres anelles de dansaires.

 La sardana té unes característiques especials que la fan única si la comparem amb les danses tradicionals d’altres pobles. Aquestes característiques, exaltades a bastament per escriptors catalans com Joan Maragall –de Maragall són els versos "La sardana és la dansa més bella / de totes les danses que es fan i es desfan", que han fet fortuna–, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra o Josep Pla, són la democràcia, perquè ningú no està exclòs del cercle de dansaires; la germanor, perquè els balladors es donen les mans i es miren les cares, i la combinació de seny i rauxa, perquè, tot i que se salta al ritme de la música, cal estar contínuament calculant els compassos i la manera de repartir els passos.

Tornem a la plaça del poble del començament, però, i acostem-nos una mica més als balladors. Si ens hi fixem bé, veurem que no tenen els braços i els caps ben alts, ni les cames a punt per saltar. Notarem, en canvi, que esbufeguen i ballen d’esma, sense ànims per fer botar tot el cos. I és que la gran majoria dels balladors habituals de sardanes passen de la cinquantena d’anys i han perdut l’agilitat de la joventut.

Una crisi desequilibrada

L’edat dels sardanistes pot fer creure que la dansa tradicional de Catalunya viu les seves darreres hores com a fenomen viu i popular. Certament, el futur de la sardana és poc esperançador i la seva extinció progressiva sense remei serà un fet si no hi ha aviat un relleu generacional efectiu entre els dansaires.

 Les ballades de sardanes d’aquest final de segle tenen, però, una peculiaritat interessant: mentre que els balladors són persones grans, sovint velles, molts dels músics de les cobles actuals són joves, ben preparats musicalment i moguts per interessos que tenen poc a veure amb actituds militants o simbòliques. D’aquesta manera, es troben sovint, en un mateix espai, un conjunt de dansaires envellit i que no ha pogut reproduir-se naturalment i una formació instrumental activa, amb membres joves que van substituint els més grans.

 El relleu generacional entre els músics de cobla va començar durant els anys 70. En aquells temps, les cobles de Catalunya, sobretot les de les comarques del centre i del sud del país, s’anaven envellint i, si no desapareixien definitivament, només aconseguien sobreviure amb moltíssimes dificultats. Per resoldre aquest problema bàsic per a la continuïtat de les sardanes, algunes entitats sardanistes van promoure la creació d’escoles on s’ensenyessin els instruments característics de la cobla –tenora, tible, flabiol i tamborí–. Així, reclutant nens perquè fessin de pedrera de coblaires, van néixer les cobles juvenils. Des d’aquestes cobles s’ha pogut impulsar l’entrada de músics joves i ben preparats a les formacions més antigues i decadents que necessitaven urgentment una renovació.

 Actualment, la crisi de les cobles està del tot superada. El nombre de formacions en actiu és ara d’unes 85 –el nombre exacte és difícil de saber, atesa la situació d’al·legalitat que tenen majoritàriament–, repartides, sobretot, per la zona del litoral i del centre de Catalunya. Aquesta xifra contrasta amb les poc més de 60 cobles que es calcula que hi havia a finals dels anys 60. Una dada curiosa, que difícilment es pot relacionar amb una suposada expansió de la sardana pel món, és l’existència d’una cobla a Holanda: la Principal d’Amsterdam.

 Els músics de cobla que van sortint de les diverses escoles especialitzades han sabut trobar noves funcions a la seva tasca d’interpretar la música de la dansa catalana més popular. Així, el component ideològic deixa de ser el motiu principal a l’hora de formar part d’una cobla. Actualment, els aspectes lúdic, econòmic i estrictament musical solen estar per damunt del patriòtic.

 Però en l’àmbit musical de les sardanes no només es van substituint els instrumentistes. La música per a cobla té en els nostres dies una gran vitalitat i de dia en dia apareixen nous compositors, tant de sardanes com d’altres obres per a concerts, que ajuden a ampliar el repertori.

 Musicalment, es fan estudis científics també, per tal d’intentar aconseguir que els instruments artesanals de la cobla vagin assolint un grau de perfecció en l’afinació i en el mecanisme. Destaca la feina que fa el doctor Joaquim Agulló al Laboratori de Mecànica i Vibroacústica de la Universitat Politècnica de Barcelona. El doctor Agulló fa anys que estudia la tenora, en col·laboració amb instrumentistes destacats.

La sardana: dansa sense funcions

Si en l’àmbit musical el món sardanista té una continuïtat assegurada gràcies a les cobles juvenils que van formant músics, entre els balladors no hi ha hagut el canvi generacional necessari per a la supervivència de la dansa. La sardana ha de ballar-se espontàniament, sense imposicions de cap mena i sentint el plaer de ballar-la. Aquest plaer, però, només es pot aconseguir quan ballar sardanes significa alguna cosa, quan té un sentit més enllà del fet de donar-se les mans i puntejar al so d’una música determinada. Actualment, la sardana no té unes funcions clarament definides. Les necessitats socials que cobria abans ja s’han superat en els nostres dies o han passat a ser cobertes per altres manifestacions, diferents del sardanisme.

Fent un breu repàs històric, cal situar durant la Renaixença el moment en el qual la sardana es converteix en la dansa nacional de Catalunya. L’afecció a la sardana, des de mitjan segle XIX, és una conseqüència lògica de les influències romàntiques que es van viure a l’època. La Renaixença va ser un moviment que es derivava, en part, del romanticisme europeu i que, com a tal, defensava una revalorització de l’expressió de la tradició popular i el redescobriment del folklore. Així, tot i que l’origen de la sardana es troba a l’Empordà, es va anar estenent la seva influència per tot el Principat, ateses les seves característiques formals úniques, i gràcies a l’impuls dels intel·lectuals i els políltics catalanistes, que veien en la sardana una forma genuïna d’expressió popular.

 La sardana, tal com es coneix actualment, és el resultat de les reformes que hi van introduir, dins del context de la Renaixença catalana, els empordanesos Pep Ventura –en l’estructura i en la disposició instrumental– i Miquel Pardàs –en la coreografia–.

 Durant el primer terç del segle XX –amb la tasca de popularització de les tradicions promoguda pels emergents ateneus, casals i associacions culturals diverses–, la sardana va arribar a tots els punts de Catalunya de manera estable i va deixar de ser un acte esporàdic i poc participatiu. A les festes majors es programaven ballades habitualment i es van començar a celebrar aplecs i concerts, al mateix temps que es constituïen associacions de foment de la sardana i naixien noves cobles, ja no només empordaneses.

 La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va aturar tot el procés que s’havia engegat anteriorment i la victòria franquista va suposar un genocidi cultural per a Catalunya. Els símbols catalanistes van patir una repressió sistemàtica i les entitats dedicades a fomentar la sardana van ser clausurades o es van haver d’integrar en els organismes oficials. El règim dictatorial marcava les directrius de la nova "cultura regional" i les sardanes es presentaven com una curiositat de "sano regionalismo".

 A partir de 1945, però, i aprofitant la permissivitat del règim franquista en el camp de la cultura popular, la sardana es va convertir en un símbol públic de la identitat nacional catalana perseguida. La sardana tenia connotacions de catalanitat resistent: col·lectivament hi havia la consciència d’estar usant la cultura tradicional i popular com un mitjà d’enllaç amb el passat per fer possible el futur. A més a més, cal tenir en compte que molts dels balladors de sardanes tenien en la dansa l’única possibilitat lúdica a l’abast.

La decadència actual

El retorn de la democràcia va implicar un nou panorama social i polític. En aquest context, la sardana no va fer una adequació dels seus valors a la nova situació; des de llavors ha anat quedant desplaçada dels interessos de la societat actual i del seu jovent. Evidentment, prendre’s avui la sardana com un acte de catalanisme resistent nostàlgic queda lluny de qualsevol posició racional. El caire lúdic de la dansa també ha perdut valor perquè les possibilitats d’esbargiment són ara moltes i molt diverses i perquè la imatge de la sardana està molt estretament vinculada a cercles catòlics i a una ideologia política catalanista i conservadora. Aquesta imatge és força contrària a la que connecta amb la majoria de joves catalans.

 La revifalla entre la joventut de tradicions com ara els castells no és equiparable a la que podria viure la sardana en un futur immediat. I és que el món casteller és una combinació de cultura popular i d’esport, on la competició, el risc i les capacitats físiques i mentals dels participants determinen l’èxit de l’esdeveniment. En definitiva, té un component d’espectacle que la sardana no pot oferir.

 La mínima tasca de promoció de la sardana que fan les associacions de cultura popular és del tot contraproduent i parteix d’un plantejament erroni: per més que a les escoles s’ensenyi els nens a comptar i repartir les sardanes, si aquests nens no troben un sentit –inexistent, de fet– a l’acte de ballar-les, no continuaran fent-ho quan siguin més grans.

 Algunes entitats, com les colles sardanistes, lluny d’apropar la dansa catalana a la gent, la distancien encara més, convertint-la en una dansa artificial, digna de ser observada però no ballada, catalana però no viva. Les colles sardanistes pretenen que les sardanes que ballen tinguin una perfecció formal i estilística més pròpia d’un museu de folklore arqueològic que no de la plaça d’un poble de Catalunya.

 La sardana en els nostres dies pateix una decadència entre els seus balladors perquè ideològicament queda fora del context actual. No és possible que segueixi viva entre el poble perquè no té unes funcions clares i específiques. Només sobreviu perquè algunes persones –cada vegada menys i més velles– s’entesten a mantenir-la, tot i que el seu gest és del tot anacrònic i nostàlgic. A mig termini, poca gent sabrà comptar i repartir les sardanes i el fet de dansar-les quedarà reduït a cercles petits i associacions o entitats que l’exhibiran com una dansa més, potser la que ha tingut una vida més intensa i atzarosa, d’entre les moltes altres que formen les tradicions oblidades per la majoria de catalans.

Oriol Gibert i Fortuny

Periodista