La sardana, opinió de Josep Ventura l'any 1979
La sardana
De Josep Ventura (Ripoll, 1923 - Barcelona, 2001) a l’Avui (21-VII-1979). Remarcava tot el que el sardanisme havia aportat i demanava pas en la nova cultura popular.
El temps va demostrant cada vegada més la inutilitat d’intentar de sotmetre un poble privant-lo de la seva parla i dels seus costums i escampant-li al seu pas tota classe d’artificis que tendeixin a eclipsar-lo o empetitir-lo. El nostre poble, que tornà a sentir l’opressió d’aquestes desgavellades tendències, provà -i ho aconseguí- combatre-les amb tots aquells mitjans que tingué al seu abast. I un d’aquests mitjans fou, evidentment, la sardana o la força que podia desprendre’s de la seva divulgació. La sardana, humil, “petita cosa”, considerada quasi només com a esplai popular, pogué, precisament per la seva modèstia, complir amb aquell deure que esdevenia imperatiu per a tot català. [...] Homes de repercussió mundial i altres més localitzats, encara que no menys transcendents, tingueren cura de lloar i clamar la sardana a través de missatges i lliçons. Homes de les arts plàstiques plasmaren idees de monuments a la sardana que han esdevingut uns dels testimoniatges físics més contundents, escamparen arreu dels Països Catalans mostres de la veneració a la seva dansa nacional. Músics, poetes, escriptors i principalment poble, es bolcaren a la plasmació de la sardana, dissimulant moltes vegades darrera de llurs fets crits de joia i estima a la terra oprimida. [...] Crec que pot haver-hi satisfacció entre tots aquells que hem maldat per la difusió i la valoració de la nostra dansa. Sento, però, que aquesta complaença no em permet silenciar un retret important, molt important dintre el capítol de feines que no s’han fet o que es poden fer encara. Em refereixo a la quasi nul·la propagació de la sardana cantada. [...] És trist que als nostres missioners de la cançó, als quals tant devem en el retrobament del país català, i que utilitzaren indistintament i sense discriminació tota classe de ritmes per a les seves cançons, els hàgim de retreure una absència tan lamentable i incomprensible. No voldria, però, que el meu plany fos motiu d’enuig per a ningú. [...] De totes maneres sempre ens queda un gran consol: quan no ens eren permesos cants patriòtics de cap classe, o quan aquests cants pogueren amb timidesa començar a aixecar el cap, un d’ells -fort, valent i contundent- era una sardana: La santa espina.