Joan Baptista
Xuriguera i Parramona
XX
X
LA SARDANA
Les mans s’enllacen fent una rotllana
en un silenci tendre i amical
cada parella amb l’altra s’agermana
teixint el dolç encís de la sardana
entorn d’una foguera ritual.
El cèrcol sembla un cant de joia ardida
un vol d’ocells cercant la llum del sol
en el moment d’emprendre la partida,
i els balladors recobren nova vida
com camp de blat mogut per l’oratjol.
Salten els peus en rítmica aliança
com pluja barrejada de neguit,
salten les mans donant-se confiança,
i el cap i tot el cos plens de gaubança,
i salta el cor i salta l’esperit
La dansa pren un to de gesta antiga
una pregària feta amb moviment,
un impuls que l’amor desperta i lliga,
una alegria popular i amiga
i un himne al sol esplendorós i ardent.
La dansa creix, s’enlaira i guanya amplada,
s’omplen de llum els dits de cada mà,
la germanor renova una abraçada,
i el cors i troben tots en la llaçada
un crit de fe d’avui i de demà.
Harmoniosa festa que perdura
mentre la terra parla amb una veu
que el pas dels segles torna més segura,
com si mostrant llur ànima més pura
fos el parlar dels homes cap a Déu.
Segueix balancejant-se la rodona
igual com gronxa el vent el verd llorer
fent amb ses branques típica corona,
i amb les ales dels peus vola i pregona
l’eterna llei dels pobles: fer i desfer.
A dins la plaça gran, engalanada,
la cobla sembla un altre ric domàs,
vibra l’espai que el flabiol forada,
i la tenora marca, amb veu alada,
un ritme, una tornada i un compàs.
Barcelona 7 de juliol 1960
JOAN BAPTISTA XURIGUERA I PARRAMONA.
Menàrgues 1908 – Barcelona 1987