LA SARDANA

Les mans s’enllacen fent una rotllana

en un silenci tendre i amical

cada parella amb l’altra s’agermana

teixint el dolç encís de la sardana

entorn d’una foguera ritual.

El cèrcol sembla un cant de joia ardida

un vol d’ocells cercant la llum del sol

en el moment d’emprendre la partida,

i els balladors recobren nova vida

com camp de blat mogut per l’oratjol.

Salten els peus en rítmica aliança

com pluja barrejada de neguit,

salten les mans donant-se confiança,

i el cap i tot el cos plens de gaubança,

i salta el cor i salta l’esperit

La dansa pren un to de gesta antiga

una pregària feta amb moviment,

un impuls que l’amor desperta i lliga,

una alegria popular i amiga

i un himne al sol esplendorós i ardent.

La dansa creix, s’enlaira i guanya amplada,

s’omplen de llum els dits de cada mà,

la germanor renova una abraçada,

i el cors i troben tots en la llaçada

un crit de fe d’avui i de demà.

Harmoniosa festa que perdura

mentre la terra parla amb una veu

que el pas dels segles torna més segura,

com si mostrant llur ànima més pura

fos el parlar dels homes cap a Déu.

Segueix balancejant-se la rodona

igual com gronxa el vent el verd llorer

fent amb ses branques típica corona,

i amb les ales dels peus vola i pregona

l’eterna llei dels pobles: fer i desfer.

A dins la plaça gran, engalanada,

la cobla sembla un altre ric domàs,

vibra l’espai que el flabiol forada,

i la tenora marca, amb veu alada,

un ritme, una tornada i un compàs.

Barcelona 7 de juliol 1960

JOAN BAPTISTA XURIGUERA I PARRAMONA.

Menàrgues 1908 – Barcelona 1987