Josep Mª de Sagarra

LA   SARDANA

 

Ja som a la plaça; comensa la fresca

el sol es decanta, sospira el balcó;

les mans fan la tria, la cama s'engresca;

la cobla no es llença que encara té por.

Amunt: A la una! Ja canta i repica

ja plora la flauta, ja vibra el metall,

i tot d'una volta i de mica en mica;

ulls, braços i cames segueixen el ball.

Cap peu s'endormisca, cap llavi enraona,

no més una punta sospira i somriu

i es fa d'una peça la viva rodona;

cada cos a dintre s'hi torna més viu.

El cercle de braços s'estreny, i fulgura

una cabellera com un gallaret ...

després es desmaia, i es gronxa i s'atura

i el ritme rellisca més poc a poquet.

I ve la música, mansa o baladrera

tan repicadeta, tan justa de to!

Passades de guatlla, ulls de cadernera,

penes de minyona que amenaça el plor.

Picarol que dringa, festa casolana,

lluissor d'estrelles grill i seremí ...

de tot té una mica la fresca Sardana

feta amb la tenora i amb el tamborí.

Si és ploranera, si és agra o és fina

si el sol l'aclapara, si xiula amb els vents

a dalt a muntanya o a baix a marina

sempre és la música dels engrescaments.

A totes les gleves la nostra Sardana

té aquesta manera de ritme tan franc,

té aquesta febreta de veu catalana

que es fica al'orella i arriba a la sang.

Damunt de la terra que abrandi les colles,

dansa d'aire lliure, crit de llibertat,

siga per les ànimes ungla i pessigolles

al moment del ritme més desesperat!

Que mentre a la plaça s'hi ballin sardanes

el cel s'adormeixi, s'aturi la nit,

i dintre dels nervis no es morin les ganes

de rompre cadenes que ofeguen el pit.

 

                 Josep Maria de Sagarra.

 


 
  
Comments