Pilar Rahola ha escrit ...

Un lent procés d'abandonament ha relegat la sardana al clos dels que l'estimen


La Vanguardia en català | 16/11/2012 - 00:00h

Avui és un dia feliç per a mi. Em donen un premi, però l'alegria no em neix de l'afalac que els premis lògicament provoquen, sinó d'una emoció més pregona: l'estima que tinc a la gent que me'l dóna.

Aquesta nit, a l'auditori de l'ONCE es lliuraran els premis Capital de la Sardana 2012 i, entre d'altres, el rebrem el Josep Jiménez Pinyol, que rebrà el Mèrit a la Dansa Catalana, per la seva intensa dedicació als esbarts dansaires; el compositor Marcel Sabaté i Reixach, que rebrà el Mèrit Musical per la seva tasca constant a favor de la música de cobla; i jo mateixa, que rebré el Mèrit Sardanista per, diuen, "la tasca de reivindicació de la sardana en les intervencions públiques a mitjans de comunicació". La Cobla la Bisbal Jove, dirigida per Xavi Molina, tocarà peces de Ricard Viladesau, Marcel Sabaté, Manel Saderra, Jordi Molina i Jesús Ventura. I així, a la manera delicada amb què es fan els actes del món sardanista, passarem una magnífica vetllada de divendres. Només puc dir, des d'aquest petit redós, que em sento honorada i que intentaré no decebre aital honor.

Sóc plenament conscient que a aquestes altures de l'article, alguns lectors hauran badallat. S'ha construït un discurs tan complet d'autoodi respecte a la sardana, que són molts els que la rebutgen com si fos el paradigma de la Catalunya carrinclona. Ja fa molts anys que vaig escriure, a les meves èpoques a l'Avui, que a Catalunya es considerava supermegaguay i modern un bar que tingués imatges de flamenc a la paret, però la sola insinuació d'un detall sardanista era tipificat de pura carcundia. I així, en un lent però eficaç procés d'abandonament, la sardana ha anat quedant relegada al clos de la gent que l'estima, gairebé desconnectada del país que la va crear. I el gust per la bona música que va recórrer l'espina dorsal de Catalunya amb els populars Cors de Clavé, les orquestres de poble, els esbarts i les colles sardanistes ha anat essent substituït per unes festes majors on qualsevol amb un altaveu i un soroll estrident semblant al miol d'un gat espantat diu que fa música.

És cert que hi ha de tot, i també hi ha molta gent amb nivell que fa música molt moderna, però la tendència a baixar el sostre musical és molt persistent. I, en aquest procés de deixadesa, anem afeblint una de les músiques tradicionals de més nivell del món. És cert que, malgrat la indiferència política i l'autoodi social, la sardana continua aplegant a milers de persones durant tot l'any, i són molts els joves que componen, arrangen i innoven. Però fóra hora que la Catalunya oficial fes seva la sardana, i la dotés d'un mínim de dignitat institucional. O cal recordar, per exemple, que tenim cobla nacional i no té dotació pressupostària?

La sardana forma part de les coses magnífiques d'aquest país. Abandonar-la és una forma molt eficaç d'afeblir greument la pròpia identitat.

__________________________________________


Pilar Rahola
Novembre 2016

El meu article sobre la sardana.
LA ROTLLANA
"En el nostre país és més fàcil sortir als mitjans catalans si hom presenta la dansa del ventre d’alguna tribu llunyana, o si canta per soleares, que si agrupa quatre mil persones en un gran acte sardanista"
----------------
El proppassat dissabte, en la 22a Nit de la Sardana a Mollerussa, vaig tenir l’honor de rebre el premi Rotllana, de mans de la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida. El mèrit era la meva estima pública per la sardana. Pel mateix motiu havia rebut, quatre anys abans, el Mèrit Sardanista, atorgat per la Federació Sardanista de Catalunya.

Com no podia ser altrament, en tots dos casos em vaig sentir molt honrada, especialment per l’estreta vinculació de la meva família amb el món sardanista. Els pares es varen conèixer ballant sardanes a la catedral, l’avi i el pare les varen ballar fins al darrer dia, l’oncle, en Marcel, va ser tenora de La Selvatana durant tota la vida i la meva germana va tocar el flabiol, durant molts anys, a la cobla Marinada. I sense afegir cap mèrit, perquè no en té, jo desperto la nostra casa, els dies de festa, amb la música de la sardana. No sé, doncs, si hi ha cap motiu per haver guanyat aquests dos premis, més enllà de l’estima familiar, però sí que puc assegurar que els hi agraeixo profundament

La sardana i Catalunya, un binomi d’amor que pateix, en aquest temps, una relació tortuosa. Per quin motiu, i és una pregunta trista, Catalunya és tan mesella amb el món sardanista? O, dit amb concreció, ¿per què la sardana, que mobilitza milers de persones arreu del territori, amb centenars d’actes musicals de gran categoria, no apareix mai en cap mitjà de comunicació? I no em refereixo a les activitats setmanals, sinó a algun dels grans esdeveniments que protagonitza al llarg de l’any, i que reiteradament es condemna al silenci i a la invisibilitat. A hores d’ara en el nostre país és més fàcil sortir als mitjans catalans si hom presenta la dansa del ventre d’alguna tribu llunyana, o si canta per soleares, que si agrupa quatre mil persones en un gran acte sardanista. I no desmereixo cap altra activitat cultural forana, que benvinguda sia al nostre país, però em pregunto per quin motiu ens costa tant d’estimar, promocionar i mostrar un patrimoni cultural de tanta categoria musical, i de tanta civilitat. Com si anéssim sobrats d’identitat i autoestima!

En aquest punt, un afegit. No reclamo cap esforç d’arqueologia, perquè la sardana, malgrat el silenci mediàtic i la indiferència política, està ben viva al territori, i setmana rere setmana desplega una bella activitat que omple les places del país de música i ball. És evident que no té el vigor d’altres èpoques i que han canviat radicalment els hàbits d’oci col·lectiu, però també és un fet que milers de catalans hi estan implicats de manera quoti­diana. Per què se’ls ignora completament? Potser perquè és gent civilitzada i amable que no tendeix a la protesta? O senzillament per desídia,
per ignorància o per autoodi? Sigui per un o pels tres motius, és vergonyós que se la sotmeti a la mort me­diàtica, malgrat que està molt viva i gaudeix d’una notable excel·lència. Trist i ­ingrat.