Ricard Viladesau i Caner
D'aquest compositor podem escoltar:
Amb set anys entrà a cantar al cor de l'església de Sant Martí de Calonge, i començà a aprendre música amb els bardissencs Josep Gumà, Josep Mercader (taper i músic) i Rafael Colom (fuster i músic). Amb 12 anys va començar a tocar el flabiol, i als catorze la tenora, a la cobla La Principal de Calonge, d'on va passar a la cobla-orquestra Guíxols de Sant Feliu (1934-1936), mentre rebia lliçons del tenora Josep Coll. Tocà, a continuació, a l'Antiga Principal de la Bisbal, fins a la Guerra Civil.
En tornar de la guerra, s'incorporà a La Principal de Palafrugell, per poc temps, però: el servei militar el portà primer a Galícia, per després acabar tocant a la banda de la 42a. divisió, a Girona. Després d'una curta estada a la cobla As d'Anglès, seria un dels fundadors de la cobla-orquestra Caravana, que impulsà entre els anys 1942 i 1949. La baixa de Ferran Rigau propicià que s'incorporés a La Principal de la Bisbal, dirigida per en Conrad Saló. Era l´any 1950 i en formaria part fins al carnaval del 1970. A aquesta cobla, en Viladesau va ser el solista indiscutit de la tenora, en un moment on també va coincidir amb el "Moreno" (Josep Puig) al fiscorn i l'Àngel Pont al tible. Quan la Bisbal tenia formació d'orquestra, en Viladesau tocava el saxòfon, la viola i el violí. En aquell moment era considerat el millor tenora de Catalunya, i era l'únic capaç d'interpretar determinades obligades de tenora, com la seva pròpia composició Sa Roncadora.
El 1970 plegà de la "Bisbal" i marxà a viure a Barcelona per entrar a l'Orquestra simfònica Ciutat de Barcelona, com a viola titular i tenora ocasional. Continuà impartint a la seva nova ciutat les classes de tenora i tible que havia encetat a la Bisbal i a Girona, i les complementà ara amb la publicació del Mètode per a tenora. L'any 1987 se li va retre un homenatge a l'Ateneu de la Capital del Cava i ens oferí la seva sardana La Fil·loxera. En el primer aplec a les Caves Codorniu l'any 1988, s'estrenà la sardana Brindis a Sant Sadurní, que dedicà a tots els sardanistes. Passà els últims anys de la seva vida a Llafranc i morí d'una afecció cardíaca.
Pau Casals, quan era a l'exili, va tenir oportunitat d'escoltar La Principal de la Bisbal en diverses ocasions. Segons explicava Viladesau «un dia tocàvem al Palmarium de Perpinyà, ens va venir a escoltar i li vam demanar que ens enviés algunes fotografies. A mi me'n va enviar una que guardo molt ben guardada amb la dedicatòria "A Ricard Viladesau, Príncep de la Tenora, amb l'afecte i admiració de Pau Casals" Això és un passaport mundial, a mi em va arribar a l'ànima». Un altre reconeixement han estat les sardanes que altres compositors han dedicat a Viladesau, com Palamós a Ricard Viladesau de Jordi Paulí i Adéu amic Ricard de Joan Lluís Moraleda.
És un dels compositors més interessants en la història de la sardana, amb 244 composicions, algunes de gran èxit, com Arenys de Munt, Colometa o Tossa bonica. Una seixantena en són obligades per un o altre instrument de la cobla (no se'n va descuidar cap, i hi ha nombroses combinacions de dos instruments solistes: tenora i tible, tenora i fiscorn les més corrents). També conegué un gran ressò la seva sardana Girona m'enamora, tant en la versió cantada com en la purament instrumental. A banda de la sardana, la seva obra compositora comprengué un gran nombre d'havaneres, ballables (boleros, valsets, fox) i fins i tot cançons de bressol.
